Foment del Treball, una institució que porta aquest nom fa pensar als qui dediquem la vida al sector d’aquells i aquelles que no en tenen, de treball. Fomentar el treball és fomentar la capacitat d’un país per a sortir endavant. Més ara, quan la complexitat del sector empresarial és patent davant l’acceleració de canvis que vivim.
Com més fomentem el treball, més sortirà endavant el nostre país. Ja n’hi ha prou d’odiar de paraula i per escrit aquella riquesa que fa que el país se’n surti, que els més vulnerables econòmicament parlant, perquè no sabem o no podem crear llocs de treball estables i ben pagats que aixequin aquells que en temps de crisi, de recessió, de dificultats de tota mena s’han enfonsat, han perdut la capacitat de tenir una llar i una alimentació adequada. Llar, alimentació, salut: les necessitats que tota persona, que tota família hauria de tenir garantides.
En el nostre país, ve de lluny la tradició de sortir endavant a partir d’un esforçat treball que ens obre les portes a ser membres actius de la societat.
El treball dignifica, construeix la persona. Més que una obligació és una oportunitat. Més que una creu feixuga, hauria de ser un dels drets més reivindicats en la nostra societat, i que lluny n’estem que així sigui!
És evident, i no ens avergonyim de dir-ho, que massa del que anomenem “treball” es converteix en esclavitud, en ocupació de les hores al servei de les desigualtats econòmiques cada vegada més rellevants en la nostra terra. Aquí sorgeix el primer repte per al món empresarial. Ho sabem i lluitem perquè això no s’expandeixi.
I és per això, que som moltes les institucions que ens dediquem a acompanyar persones que s’han quedat a l’atur, persones que s’han enfonsat per la crisi social, sanitària, econòmica que patim. Tenim un Tercer Sector, és a dir, un gran nombre de fundacions, associacions, i entitats, que s’estan reinventant per tal de donar a conèixer l’entrellat de formacions professionals que ajuden a reubicar-se en la via de sortida per a la inserció laboral a candidats que necessiten incorporar-se en un treball diferent del que venien fent.
Acompanyar persones que volen treballar i no saben a on, és una cosa. Una altra és acompanyar persones que volen treballar i no poden, perquè la nefasta llei d’estrangeria que tenim impedeix acollir el bon fer de molts immigrants disposats a emprendre una vida millor que la que tenien en els seus països d’origen. Una altra és estar al costat i veure, amb dolor, que hi ha persones que es volen aprofitar de les ajudes socials que aquí i allà anem reivindicant o demanant per a fer viables els períodes d’espera abans no acabin les provisionalitats, burocràcies de les homologacions, permisos múltiples, monoparentalitats que no poden amb les despeses de la unitat familiar, o insuficiència d’habitatge que ara patim a gran escala i que incapacita per a poder fins i tot alimentar-se, tan exagerats són els lloguers que donen accés a l’habitatge.
No creem doctrina que l’habitatge no pot superar el 30% del que té una família per a viure, mentre milers i milers de persones no poden tenir llar perquè no poden pagar lloguer i alimentar-se!
Per què no som els interlocutors d’aquells que fan les lleis en el nostre país?
Per què tenim tan poca incidència a l’hora d’establir els acords de l’aprovació de pressupostos de les administracions?
Per què es prometen tantes millores socials, quan les realitzacions dels canvis necessaris per a portar-les a terme es fan insuportables per a la vida de tantes persones? Dibuixar les millores socials no vol dir executar-les. Mentre no es tingui accés a un habitatge en consonància amb els sous d’aquells que treballen, les promeses no serveixen de res, ja que s’ha de menjar cada dia i les necessitats primàries de les persones no poden esperar els tempos de tantes promeses com ara sentim en les proclames electorals.
Si, és necessari que en parlem, d’aquestes dissonàncies entre el present en crisi constant i el mig termini en el que volem abocar els esforços, però sort en tenim d’una societat civil organitzada que surt a l’encontre dels oblidats i d’aquells qui fan els plans de millora per la nostra societat. Si no comptéssim amb tanta generositat i compromís del món empresarial, social, comunitari, aquells que acollim i acompanyem els més vulnerables d’avui, no podríem existir i la crisi encara seria més greu.
La proximitat a les persones, el treball als carrers, l’escolta directa de les necessitats d’uns i altres, no deixen marge d’equivocació. Cosa que no passa quan ens ensenyen estadístiques com a base d’estudis sobre les problemàtiques que patim com a ciutadania. La pobresa no es quantifica amb estadístiques. La pobresa es quantifica sortint al carrer. Des de la proximitat als descartats de la nostra societat, és com millor es veu els que ens passa en aquesta acceleració que portem, des que la cultura tecnològica ha entrat a formar part del nostre dia a dia.
És per això que el fet que una reconeguda entitat com Foment del Treball s’interessi pel Tercer Sector que posa pedaços al teixit esgarrinxat de la nostra societat empobrida, és bona notícia per a tothom i estableix uns vincles que tenen futur, un futur que hem de construir encara que els “arquitectes” socials de les administracions se’ns mostrin més capficats ara en els plans del futur que no pas en les crides de socors del present.